Marc Martí, ànima de l’empresa d’impressió digital que du el seu nom, té a la seva seu del Poblenou de Barcelona cartells d’èpoques i estils ben diversos
DANIEL ROMANÍ
BARCELONA
No, no dedico aquesta sèrie de reportatges a dones seductores, però ha coincidit la Marilyn Monroe d’ahir amb aquesta noia fumant que anuncia una marca de cigarrets. En aquesta sèrie ja veureu que, dissortadament, les dones tenen poc protagonisme, perquè col·leccionar va associat al lleure, i les dones n’han tingut molt menys que els homes. El que elles han col·leccionat al llarg de la història és sobretot receptes de cuina i sacrificis.
Aquest és un dels cartells més valuosos que té Marc Martí a la seu principal de la seva empresa d’impressió digital, al Poblenou de Barcelona. Nítidament modernista, va ser realitzat per Aleardo Villa. Amb aquest dibuix va endur-se l’any 1901 el primer premi -10.000 francs- del concurs de cartells de Cigarrillos París. Era un concurs internacional de gran prestigi, que organitzava Manuel Malagrida, indià olotí establert a Buenos Aires, propietari de l’empresa del mateix nom: Cigarrillos París.
Marc Martí és el petit de sis germans. “M’havia d’espavilar i guanyar-me la vida. El 1977, quan jo era molt jove, vaig invertir 25 pessetes en una galleda, una escombra i cola per enganxar cartells i guanyar quatre duros”. Així va començar la seva relació amb el món dels cartells. “Amb companys de l’institut n’enganxàvem de política, de concerts… Alguna vegada ens van estomacar”, recorda mentre em va obrint grans calaixos plens de cartells. “Mira aquest text: és d’un publicista que es publicita”. Hi llegeixo: “¿Quiere Vd. que el público se interese por sus propagandas? La cosa es muy fácil. Encárgueme Vd. un dibujo y verá enseguida la diferencia que hay entre el trabajo moderno que sale de mi estudio y el que utilizó Vd. hasta la fecha para el reclamo de sus artículos que, tal vez, fué la creación de una mano inexperta”.
Certament, temps enrere eren menys subtils. El text és signat per Zsolt, excel·lent artista hongarès establert a Barcelona. Marc Martí també conserva el dibuix que va fer Zsolt per a Anís del Tigre: un tigre que es menja un mico, en clara al·lusió al seu competidor, Anís del Mono. “Aquest cartell va ser especialment polèmic i després d’una sèrie de denúncies es va retirar”, m’explica en Marc mentre fixo la mirada al rètol lluminós de la mítica casa Vinçon que estava al passeig de Gràcia de Barcelona i que va tancar fa uns anys; al costat n’hi ha un de més antic que diu “Sastrería eclesiástica ”.
“Són tants els artistes catalans que han fet cartells de qualitat i de gran eficàcia comunicativa!”, subratlla Marc Martí. I comença a dir noms: Lola Anglada, Josep Artigas, Ramon Casas, Antoni Clavé, Carles Fontserè, Ricard Giralt Miracle, Adrià Gual, Javier Mariscal, Joan Miró, Xavier Nogués, Josep Obiols, Alexandre de Riquer, Santiago Rusiñol, Enric Satué, Antoni Tàpies, Antoni Utrillo… De tots ells en té obra.
Una de les poques formes que tenia el règim franquista de sortir de l’autarquia era, com és sabut, el turisme. Per obrir les finestres de país i promocionar-lo, el cartell era un dels millors mitjans. Josep Morell va ser un dels artistes que més cartells va pintar amb aquest propòsit. I un dels que Marc Martí té de Morell promociona “Santa Fe del Montseny. Estación climatológica de primer orden a 1.700 metros de altitud y a 70 kilómetros de Barcelona ”. La distància fins a Barcelona és més o menys correcta; l’altitud, de cap manera: correspon al Turó de l’Home, el cim del Montseny. Sí, de publicitat enganyosa sempre n’hi ha hagut.
